Introducció
No sé ni per on començar aquest article.
Normalment, quan sento inspiració per escriure, simplement m’assec davant de l’ordinador i les paraules surten soles. Aquesta vegada ha estat diferent. Abans de començar m’he aturat a pensar què volia explicar, com estructurar-ho o quin era realment el tema d’aquest article. I després de donar-hi moltes voltes, he arribat a un nivell de profunditat que m’ha deixat més confosa que al principi.
Potser per això començaré pel principi.
La trobada
Soc a Tailàndia continuant la meva formació en massatges, especialment en massatge tailandès.
Durant aquestes setmanes he conegut persones molt interessants. Entre elles, un noi que s’està formant com a professor i que em va oferir rebre una sessió de reflexologia com a part de les seves pràctiques.
Vaig acceptar encantada.
Després d’un dia llarg, intens i una mica feixuc per a mi, aquell massatge va ser un regal inesperat. No només perquè em va confirmar que vull continuar aprofundint en la reflexologia, sinó perquè em va permetre conèixer-lo una mica més i va canviar completament la meva energia i el meu estat d’ànim.
Aquest noi em va comentar que es dedicava a la dansa butoh.
Què és el butoh?
Fins aquell moment mai havia sentit a parlar del butoh. I potser precisament per això encara em va generar més curiositat.
El butoh és una dansa contemporània japonesa nascuda després de la Segona Guerra Mundial, coneguda per molts com «la dansa de la foscor». Una forma d’expressió profundament simbòlica, emocional i sovint difícil d’explicar amb paraules.
Justament aquella nit participava en un espectacle a Chiang Mai.
Tot i que últimament estic en una etapa força introspectiva i no estic socialitzant gaire, alguna cosa dins meu em va dir que hi anés.
I encara sort que li vaig fer cas.
L’obra
Hi havia tres artistes actuant aquella nit.
Tots els espectacles eren improvisats.
El seu era l’últim. Va començar assegut, pràcticament nu, amb unes mitges cobrint-li el cap. L’atmosfera era fosca. Només algunes llums disperses permetien intuir l’escena.
I llavors va començar a cantar una cançó que em va transportar directament a la meva infància:
«Un elefante se balanceaba sobre la tela de una araña…«
La cançó apareixia i desapareixia entre moviments lents, caigudes, silencis i gestos difícils de descriure.
En un altre moment va agafar un bol amb una substància blanca que va anar estenent per diferents parts del seu cos.
Més endavant van arribar els gemecs.
La tensió.
La recerca.
I una frase que va travessar tota la sala:
¡No siento nada!
L’espectacle va acabar amb una escena gairebé hipnòtica. Llums intermitents l’envoltaven mentre tot el seu cos semblava debatre’s entre la rigidesa i la fluïdesa, entre el control i l’abandonament.
El que jo vaig veure
No sé què significava realment aquella obra.
Tampoc sé què pretenia transmetre.
L’única cosa que sé és el que va despertar en mi.
Perquè mentre observava l’escena no sentia que estigués veient una persona.
Per a mi era una cosa més profunda.
Era l’ànima.
L’ésser.
Alguna cosa atrapada.
Alguna cosa innocent.
Alguna cosa esperant.
Esperant que algú vingués a salvar-la.
D’alguna manera acompanyada per la cançó dels elefants, que es van sumant a gronxar-se perquè la teranyina no es trenca.
Com si sempre estigués a punt d’arribar alguna cosa.
Com si l’alliberament estigués sempre una mica més endavant.
I, tanmateix, ningú venia.
Quan es va treure les mitges del cap vaig sentir un petit respir. Com si finalment pogués entrar una mica de llum. Com si comencés una nova etapa on experimentar, descobrir i viure.
Però llavors va aparèixer aquella frase:
¡No siento nada!
I em va travessar.
No sento res… o no sé què sento
Durant anys vaig pensar moltes vegades que no sentia res.
Avui ja no crec que sigui això.
Crec que la frase que més s’acosta a la meva realitat és una altra:
No sé què sento.
I no perquè no hi hagi emocions.
Potser precisament perquè n’hi ha massa.
Aquesta va ser una de les conclusions que em va deixar la part final de l’espectacle.
A vegades sento tristesa, alleujament, por, il·lusió i nostàlgia al mateix temps.
Vull posar una etiqueta al que em passa i no puc.
I llavors apareix la confusió.
La frustració.
Potser per això sempre m’han incomodat les etiquetes.
Perquè poques vegades aconsegueixo encaixar el que sento dins d’una sola paraula.
Potser no és que senti poc.
Potser és una barreja de tantes emocions que no sé com anomenar-la.
Ni com expressar-la.
Els personatges que no em permeto mostrar
Tanmateix, la reflexió més gran d’aquella nit no va tenir a veure amb l’obra.
Ni tan sols amb el butoh.
Va tenir a veure amb mi.
Hores abans havia rebut un massatge d’una persona tranquil·la, curosa i present.
Hores després observava aquella mateixa persona cridar, retorçar-se, tremolar, riure i expressar emocions completament diferents.
I llavors va aparèixer una pregunta:
Quants personatges habiten dins d’una mateixa persona?
No era, ni de bon tros, la primera vegada que em feia aquesta pregunta.
Però aquella nit va prendre una forma especialment visual.
Especialment tangible.
Aquelles escenes van fer que adquirís un sentit nou.
I va ser llavors quan la pregunta va canviar de direcció.
Ja no era quants personatges existeixen.
Sinó a quants els permeto existir.
I va ser aquí on la reflexió va deixar de parlar d’ell i va començar a parlar de mi.
Perquè em vaig adonar que potser el que més admiro no és la dansa.
Ni l’espectacle.
Ni tan sols la capacitat artística.
El que admiro és el permís.
La capacitat de permetre’s ser.
D’ocupar espai.
D’expressar-se.
De mostrar diferents parts d’un mateix sense demanar permís constantment.
I aquí vaig trobar una de les meves dificultats més grans.
Quantes vegades em bloquejo per por.
Per vergonya.
Per incomoditat.
Per por de ser jutjada.
Per por de decebre.
Per por de mostrar una versió de mi que no encaixi amb el que els altres esperen.
Potser per això dubto tant.
Potser per això de vegades em costa tant decidir.
Perquè encara hi ha parts de mi que continuen esperant autorització per existir.
Una pregunta oberta
Vaig sortir d’aquella obra pensant que tots portem dins nostre moltes més versions de nosaltres mateixos de les que mostrem.
Algunes són fàcils d’ensenyar.
D’altres romanen amagades durant anys.
No perquè no existeixin.
Sinó perquè encara no els hem donat permís.
I des de llavors no puc evitar preguntar-me:
Quantes parts de mi continuen esperant permís per existir?
Si t’ha agradat aquesta reflexió, potser també t’interessa llegir
👉🏽 Què et pot portar al suïcidi 🌙
👉🏽 Coherència: L’equilibri entre el que penso, dic i faig 🌙
👉🏽 Exitus, Èxit: Un viatje de transformació 🌙