Durant aquest viatge m’he trobat amb moltes persones que em diuen que han de tornar a casa a treballar, que se’ls hi acaba el temps, que no tenen temps per visitar més coses, etc. Fem servir aquesta expressió —»no tinc temps«— contínuament en diferents contextos. Però, parlant amb la gent, els deia: des del meu punt de vista, l’únic que tens és temps. No saps quant, però sí saps que tens el del moment present.
La resta, jo ho anomenaria prioritats. Justifiquem el «he de tornar», «he d’anar», «ara no puc parlar» amb l’expressió «no tinc temps». Per a mi, no és que no tinguis temps, sinó que decideixes fer altres coses amb el temps que tens o creus que tens. És una excusa magnífica, acceptada per gairebé tothom i que no es qüestiona massa. Però m’ho he estat qüestionant últimament.
El temps és l’únic que sé amb certesa que tinc, en el meu moment present, sense saber fins quan durarà. I veig que fer servir «no tinc temps» és una manera d’evitar responsabilitzar-nos de moltes coses.
Excusa o decisió
A vegades faig servir el «no tinc temps» per tancar una conversa que no vull seguir. M’és molt més fàcil dir «he de marxar, no tinc temps» que «ho sento, prefereixo fer una altra cosa que continuar amb aquesta conversa». El mateix em passava en els meus viatges anteriors: deia «no tinc temps» perquè havia de tornar a la feina. Però, sent honesta, no era una obligació, era una prioritat. Triava tornar abans que escoltar-me a mi mateixa, abans que permetre’m explorar altres possibilitats, abans que veure i sentir el que realment necessitava. Em resultava més fàcil enfocar-me en l’exterior que mirar cap a dins.
Ara estic a l’altre costat: mirant cap a dins. Preguntant-me:
- Què vull?
- Què necessito?
- Tinc propòsit?
Estic plena de qüestions internes. Aquest viatge va començar sense una data de tornada determinada, sense marcar-me un temps, amb l’objectiu de trobar la meva llibertat interior i descobrir-me pel camí. M’he adonat que, quan elimino la pressió del temps, apareixen altres preguntes: què significa per a mi l’estabilitat? Puc trobar el meu equilibri sense necessitat d’establir-me en un sol lloc? Les meves prioritats han canviat de focus.
Estar perduda no és estar malament
Com és aquest altre costat per a mi? Em sento perduda. Ja sabia que ho estava, però ara en sóc més conscient que mai. I vull fer una aclaració: quan ho comparteixo amb altres persones, la seva primera reacció és de consol: «bé, no passa res, ja et trobaràs», «no estiguis malament que segur que anirà bé». Però jo mai he dit que sigui una cosa dolenta. Sembla que es dona per fet que estar perdut és negatiu.
Jo no ho veig així. Només puc trobar-me o descobrir-me. Experimentar. No sé què passarà, però no m’enganxo als pensaments de «que perduda estic», «què faig aquí», «quin sentit té», «quin és el meu focus professional», «on vull viure realment». Tinc un milió de preguntes sense resposta, però tampoc vull enfocar-me exclusivament en elles.
És cert que em sento sense rumb, però també tinc clar algunes coses que no vull. No vull tornar a una professió que m’impliqui estar tancada de dilluns a divendres, vuit hores o més. No dic que no pugui fer-ho si sento una pressió econòmica, però a nivell professional vull flexibilitat, trobar un equilibri. M’encanta el món terapèutic, crec que podria dir que m’apassiona, però no vull que es converteixi en una necessitat per la part econòmica. Vull dedicar temps a aquesta part professional, però temps de qualitat, que em permeti cuidar-me.
Crear equilibri: teràpia, creativitat i descans
Perquè, encara que hi hagi gent que cregui que fer sessions terapèutiques no és cansat, per a mi ho és. Requereix un estat de consciència elevat i, alhora, no confluir amb els problemes del client. Entre moltes altres coses, m’afecta en el meu estat d’ànim si faig més sessions de les que realment considero adequades. Així que estic explorant un altre equilibri per a mi.
L’altre dia, pensant en la meva part professional, em vaig adonar que tinc la part terapèutica amb els meus clients, i també vull incorporar el treball corporal al meu món professional en el futur, tot i que encara no hi estic posada. Sé que és una cosa que vull integrar, però encara no sé quan ni on, i prefereixo donar-me l’espai d’experimentar-ho sense pressions. Ara estic descobrint que potser necessito dedicar una part del meu dia també a la creativitat.
Hi ha moltes maneres d’estimular la creativitat. Ara mateix estic reprenent el ganxet i m’agradaria combinar-lo amb el macramé. Quan m’hi poso, ho sento com un temps de meditació, un contacte amb les mans, amb la presència. Em permet estar enfocada en el meu moment present. És una mena de meditació per a mi, on el temps no existeix.
Connectar amb el present, connectar amb la meva llar
Connectar amb el moment present i responsabilitzar-me de les meves prioritats amb honestedat és una cosa que estic treballant en profunditat en aquest viatge. Posar límits és part d’això i segurament dedicaré un altre article a aquest tema.
Per ara, només diré que connectar amb el moment present em brinda benestar, pau interna i m’acosta molt més a l’amor. M’ajuda a no confondre’m amb els meus pensaments ni seguir les històries que m’explico.
És cert que sento que aviat hauré de prendre decisions. No he publicat gaire durant aquest viatge perquè he passat per molts moments en què les meves idees, pensaments i projectes eren molt diferents. Fa unes setmanes tenia una sensació molt forta que estava a prop de tancar un capítol… en realitat, de tancar un llibre per començar-ne un altre. Mai abans ho havia sentit així, però la sensació era molt present. També sentia que aquest viatge estava acabant, i ho visualitzava com que acabar significava tornar a casa meva.
Ara tinc ganes de tornar a veure la meva família i amics. Però, tornar a casa meva? Ni tan sols tinc clar on és casa meva.
He passat per moltes etapes en aquest viatge i ara mateix em trobo en un moment confús. No sé si allargar la meva estada aquí i donar-me un espai per veure si tinc claredat —a més, coincideix amb el Ramadà, un temps de reflexió— o moure’m a un altre lloc. O tornar al meu lloc d’origen.
Parlava al principi de temps o prioritats. I encara que soni irònic, sembla que ara mateix necessito temps per tenir clara la meva prioritat.