“El suïcidi és l’acte deliberat de posar fi a la pròpia vida de manera voluntària. És un procés complex i gradual que inclou des de la ideació suïcida fins a l’intent o la mort consumada.”
És una pregunta que més d’una vegada m’he plantejat:
Què ens pot portar al suïcidi?
Durant molt temps he intentat entendre-ho. I crec que, quan una persona arriba a aquest punt, és perquè per ella la vida ha deixat de tenir sentit. Com si ja no quedessin creences, esperança o algun desig al qual aferrar-se. Quan hi ha absència de tot això, penso que la vida es pot tornar insostenible.
També he pensat moltes vegades que pot ser un acte de cobardia. Una manera de rendir-se davant les pors, davant la vida, davant del dolor.
Però alhora també ho he vist com un acte de valentia.
I sí, sé que aquestes dues coses semblen contradictòries.
He arribat a pensar que el suïcidi és un acte egoista. Com si una persona, en no trobar la manera de continuar endavant, decidís marxar deixant tot el dolor al seu voltant.
Però després també he pensat just el contrari.
Potser la persona que ho viu sent que continuar viva és precisament el que és egoista. Potser se sent una càrrega. Potser sent que el seu dolor és massa gran, massa pesat, massa interminable.
No ho sé.
I crec que precisament això és el que més em remou del suïcidi: que puc entendre moltes mirades diferents alhora. I cap d’elles em sembla del tot absoluta.
Per què estic parlant del suïcidi avui?
Fa un temps vaig conèixer una noia durant un viatge de BlaBlaCar.
Va ser un trajecte especial. D’aquells que no saps ben bé per què et marquen, però ho fan.
Tot i tenir edats i vides molt diferents, vaig sentir alguna cosa amb ella. Una connexió difícil d’explicar. Hi ha persones que desprenen alguna cosa que et fa sentir còmode, propera, connectada. I amb ella em va passar això.
Durant el viatge va compartir algunes experiències de la seva vida. Situacions difícils. Massa difícils, probablement, per l’edat que té. I recordo pensar que, a vegades, la vida pot arribar a ser molt injusta.
Jo soc bastant de pensar que tot passa per alguna cosa, però també crec que hi ha situacions que et posen la vida una mica en escac.
Quan vaig arribar a casa, vaig parlar d’ella. Del viatge. De la sensació que m’havia deixat conèixer-la.
Després vam mantenir una mica el contacte. Alguns missatges de tant en tant. I jo vaig seguir el meu viatge pel sud-est asiàtic.
El missatge que em va fer reflexionar
Feia dies que pensava en ella.
No sé ben bé per què, però hi havia alguna cosa dins meu que em feia preguntar com estaria. Així que fa dos dies li vaig escriure.
Em va respondre.
I em va alegrar moltíssim rebre un missatge seu.
Em preguntava on era, com m’estava anant el viatge, com estava vivint tot el procés amb la meva mare… i també va mencionar que poc després de conèixer-nos havia ingressat a l’hospital.
Li vaig respondre contenta d’haver sabut d’ella. Li vaig explicar que el viatge estava anant molt bé i li vaig preguntar què havia passat. Li vaig dir que, si volia parlar-ne, jo estava disponible per escoltar-la.
I llavors m’ho va explicar.
S’havia intentat suïcidar.
Em va dir que era una cosa que ja tenia planejada, però que finalment havia acabat ingressada en un hospital, on ara s’està recuperant.
El dolor que no veiem
Realment no la conec tant.
Però d’alguna manera que no sé explicar, sento una connexió amb ella.
El seu missatge em va entristir profundament. Alhora que també vaig sentir alegria de saber que segueix aquí. Que s’està recuperant. Que encara hi ha possibilitat de compartir algun moment juntes algun dia.
No sé exactament què l’ha portat a sentir que morir era la millor opció.
No conec la profunditat del seu dolor.
I potser precisament això és el que més m’impacta: entendre que moltes vegades no tenim ni idea de les batalles que està lluitant la persona que tenim davant.
La valentia d’expressar el dolor
També he de dir que és una noia que admiro.
I no admiro el fet d’intentar suïcidar-se.
- Admiro la valentia emocional d’explicar-ho.
- La sinceritat.
- La llibertat amb què m’ho va compartir.
A vegades a mi em costa molt expressar el que sento. Fins i tot identificar-ho. Hi ha coses que no he explicat gairebé a ningú per por a les reaccions, per por que em mirin diferent, per por de sentir-me jutjada.
I ella, en canvi, em va parlar d’una cosa profundament delicada amb una honestedat que em va desarmar.
Això em sembla valent.
Molt valent.
Quan una connexió va més enllà del temps
També admiro:
- La seva sensibilitat.
- La seva intel·ligència.
- I no parlo només d’intel·ligència racional, d’aquesta idea social de “persona intel·ligent” com algú que acumula dades o coneixement. Parlo d’una altra mena d’intel·ligència.
- D’intel·ligència emocional.
- De capacitat d’empatia.
- De profunditat.
- De sensibilitat.
- De consciència.
- I no parlo només d’intel·ligència racional, d’aquesta idea social de “persona intel·ligent” com algú que acumula dades o coneixement. Parlo d’una altra mena d’intel·ligència.
I potser per això, tot i haver compartit tan poc temps amb ella, sento que és una amiga.
De fet, el tema de les etiquetes sempre m’ha costat bastant.
Sento que molta gent coneix algú i ràpidament diu: “som amics”.
Per mi no funciona així.
Un amic no és qualsevol persona que coneixes.
Necessito profunditat. Temps. Veritat. Connexió.
I curiosament, amb ella, tot i haver compartit tan poc, sento alguna cosa molt més propera a una amistat que amb moltes persones amb qui he compartit anys.
Gràcies, bonica.
- Per compartir-ho amb mi.
- Per la confiança.
- Per la sinceritat.
I perquè, sense saber-ho, també m’has fet reflexionar sobre moltes coses.
I com ja et vaig dir: tot i no conèixer-nos gaire, estic aquí.
Potser, al final, tots necessitem sentir que algú ens veu de veritat.
Si tu o algú del teu entorn està passant per un moment difícil, hi ha recursos professionals i persones disposades a escoltar-te.
Si t’ha agradat aquesta reflexió, potser també t’interessa llegir
👉🏽 Exitus, Èxit: un viatge de transformació 🌙
👉🏽 Coherència: L’equilibri entre el que penso, dic i faig 🌙
👉🏽 Límits: Un Viatge d’Autoconeixement i Llibertat 🌙