T’has trobat mai en una conversa on estaves completament d’acord amb la idea principal, però tot i així has sentit que el discurs era massa radical?
A mi m’ha passat, i m’ha portat a reflexionar sobre la coherència personal i l’autenticitat en la manera de viure i expressar-me.
Què és, per mi, ser radical?
Sempre havia percebut que una persona era radical quan sentia que el seu discurs era massa extrem, fins i tot si compartíem la mateixa direcció. Però amb el temps, davant d’aquesta incomoditat, he arribat a una conclusió que m’ha obert la mirada: potser allò que interpreto com a radicalitat, no ho és.
Potser, simplement, és coherència.
Coherència interna i externa
M’he adonat que, internament, acostumo a ser bastant clara amb les meves idees. Però… externament? He sabut transmetre allò que realment sentia i sabia per dins? O potser la meva comunicació interna i externa no estaven alineades?
Reflexionant-hi, he vist que en molts moments de la meva vida he callat o no he actuat per por de generar situacions incòmodes. És gairebé irònic: per no incomodar els altres, m’he permès sentir-me incòmoda jo. Per no provocar una situació “violenta”, he tolerat una forma de violència cap a mi mateixa.
Radicalitat o coherència?
Ara entenc que moltes de les veus que abans em semblaven radicals, en realitat eren persones profundament coherents. El seu discurs no era extrem; era alineat. I potser el que em removia no era la seva intensitat, sinó veure reflectida la meva pròpia incoherència.
Estic en un moment de la meva vida en què estic explorant i ampliant el meu entorn social. Coneixent gent nova amb qui cada vegada em sento més a prop de qui sóc. Persones amb qui puc nodrir-me, compartir, mostrar-me i, sobretot, deixar-me ser.
Entre aquestes persones, hi ha veus feministes molt potents. I tot i sentir-me alineada amb la base del feminisme, en alguns moments he percebut certs discursos com massa extrems. Amb el temps, però, m’he adonat que no era radicalitat, era coherència. El seu discurs intern i extern estaven alineats. El meu, sovint, no.
La por a ser coherent
He arribat a veure com, per por a trencar una imatge o perdre vincles, he sacrificat la meva coherència. He preferit callar abans que expressar el que realment sentia. Però… quin sentit té? Per què sostenir la violència cap a mi mateixa per evitar que l’altre se senti incòmode?
Això no és respecte, és autoabandó.
I m’he promès deixar de justificar la meva manca de coherència amb l’excusa que “ser coherent és massa radical”.
La coherència com a acte de respecte
Ser coherent no és ser radical. És un acte de cura, d’amor propi i de respecte. És posar límits adequats, travessar pors i creences, i seguir acostant-nos a la nostra essència amb consciència.
Per què tinc por de ser coherents? Per por de perdre relacions? De deixar de ser la imatge que els altres tenen de mi? Potser sí. Però si una relació es trenca per la meva coherència, potser és que ha de deixar espai a una altra més alineada amb qui sóc avui.
I si la imatge que els altres tenen de mi canvia, perfecte: serà una imatge més autèntica, més real, més meva.
Potser la coherència no és radicalitat.
Potser és simplement amor propi en acció.
I des d’aquest lloc, vull expressar el meu agraïment a totes les persones que he conegut en aquest camí i que, amb la seva manera de viure i expressar-se, m’han ajudat a obrir aquesta nova mirada.
Gràcies per mostrar-me que la coherència també pot ser una forma d’amor.
Si t’ha agradat aquesta reflexió, potser també t’interessa llegir
👉🏽 Coherència: L’equilibri entre el que penso, dic i faig 🌙
👉🏽 Límits: Un Viatge d’Autoconeixement i Llibertat 🌙
👉🏽 Exitus, Èxit: un viatge de transformació 🌙