Porto uns dies remoguda Sento que estic travessant un moment molt especial, ple de matisos. Per fora tot flueix amb dolçor; per dintre, alguna cosa s’està movent profundament.
Em sento agraïda. M’agrada com estic construint la meva vida. Però també hi ha preguntes, emocions que em conviden a parar i mirar endins.
La tornada i el xoc
La tornada després d’estar per Àsia… Només de trepitjar l’aeroport de Barcelona vaig sentir que potser m’havia equivocat. De sobte, vaig començar a notar molta negativitat. Al tren vaig passar-me una hora escoltant un home queixar-se de tota la seva vida.
Al vagó hi havia tothom en silenci, menys aquest home que parlava molt fort… i en una hora no va dir ni una sola paraula neutra, i molt menys positiva.
He de reconèixer que dins meu apareixia una veu que em deia:
“Adriana, interromp-lo un moment i digues-li: Sí senyor, vostè té raó. Morirà abans de jubilar-se.”
La benvinguda que vaig sentir en tornar a Catalunya no va ser l’esperada, ni em vaig sentir gaire acollida.
Hi havia una veu que em deia: marxa de nou.
Però també una altra que deia: ja ets aquí, no et precipitis.
Reestablir-me a casa
Amb el pas dels dies, en tornar a estabilitzar-me al Pirineu, la vida em brinda cada dia tot allò que demano i/o penso. Em sento acollida, sento amor i molt agraïment per com està anant tot.
Tinc una sensació general de que estic en un moment de transformació.
Ho visualitzo com el procés d’una papallona: em sento en aquell punt on estic trencant el capoll per sortir a explorar des d’un altre lloc.
Sento que hi ha una Adriana del passat amb qui ja no m’identifico… i una altra que està per arribar, que no sé qui és, però tinc moltes ganes de descobrir-la.
Convergència de temps
Aquests dies estic bastant remoguda i reflexiva. M’he retrobat amb persones… algunes del passat, altres que encara formen part del meu present, i altres que semblaven futur…
De sobte: passat, present i futur convergeixen en un mateix instant i es fan tots presents.
Això m’ha portat a un estat emocional alterat, després de tanta harmonia.
Un estat que m’ha fet aturar-me. Observar-me.
Un estat que m’ha fet dir-me:
“Adriana, potser és moment de cuidar aquesta àrea de la teva vida. De cuidar els vincles i les relacions.”
L’àrea que no volia mirar
Fa molts anys que faig teràpia, que em teballo des de diferents angles, madurant aquesta nova manera de viure, observant patrons, creences, lleialtats… en cada àrea de la meva vida: família, professió, salut, aficions…
Però… i el món de les relacions més enllà de la família?
Aquesta àrea mai l’havia prioritzat. I sento que ha arribat el moment.
No havia estat conscient de com em condicionava en la meva llibertat.
#ExperimentoLlibertad i la presó que s’eixampla
Fa més de mig any vaig decidir emprendre un viatge físic, però amb la intenció de fer un viatge espiritual, un viatge d’introspecció.
Li vaig posar nom: #ExperimentoLlibertad.
He après moltíssim durant aquest temps. M’he tret moltes cadenes.
Més que cadenes… a mi m’agrada visualitzar-ho com una presó.
Sento que els humans vivim així: en presons internes, amb parets fetes de creences, lleialtats, mandats…
En aquest viatge, he eixamplat la meva presó. L’he fet molt més gran.
Ja no em sento atrapada, ni amb por, ni amb tanta angoixa.
El sostre està més obert. Potser no està del tot descobert, però puc veure perfectament la immensitat… encara que a vegades es tapi una mica.
El llibre i la porta
Ahir vaig llegir un llibre que ja passa a ser el meu favorit: HARU, de Flavia Company.
Comparteixo aquest fragment, que em va travessar:
Mitsu, aquesta nit has de tornar a somniar en el teu passadís. Però recorda el següent: quan travessis la porta que hi ha al final del tònel i passis al següent tram, abans de seguir caminant, tanca la porta que et queda al darrere. Obrir una porta nova sense tancar l’anterior mai no porta enlloc.
I sí. Obrir una porta nova sense haver tancat l’anterior mai et porta enlloc.
Ho veia tan clar en els altres…
I no m’adonava que era jo.
Que allò que veia en els altres no era més que el meu propi reflex.
No sé si els altres havien de tancar portes o no, però era evident que la vida m’ho estava mostrant una i una altra vegada.
Un moment de revisió
Així que sento que estic justament aquí:
En un moment de revisió de l’àrea dels vincles i les relacions.
Un moment d’observació, d’ordenar, de tancar portes…
Per poder obrir-ne de noves des d’un altre lloc.
Agraïments i tancament
Gràcies a les persones que m’envolten per totes les converses d’aquests dies.
Gràcies a mi per adonar-me d’això que crec que és un gran punt d’inflexió en el meu creixement.
Gràcies a la vida per brindar-me tot el que em dóna i fer-me conscient cada dia una mica més.
M’ha semblat bastant màgic que passat, present i futur puguin convergir en un mateix instant… per fer-se tot present… i distorsionar el meu moment.
La mestre diu: el sol i la lluna conviuen en el firmament, Haru. Quan impera una, és de nit; quan impera l’altra, és de dia. Però al món és de dia i de nit alhora.
I m’ajuda a entendre millor el que estic sentint ara mateix.
Aquesta ambivalència d’emocions que semblen oposades…
Però és evident que sense alegria no pot existir la tristesa.
I que totes dues han de coexistir.
Només depèn de quina m’acompanyi en cada moment.