Els límits són a tot arreu. Hi ha molts tipus de límits: físics, emocionals, mentals, energètics, relacionals, intrapersonals, temporals, financers, digitals… En l’àmbit terapèutic, són essencials per al benestar emocional i per construir relacions saludables.
La Meva Experiència amb els Límits
Fa anys que treballo els meus límits, en com posar-los d’una manera sana per a mi. En aquest viatge, hi estic posant un focus especial i la veritat és que estic aprenent moltíssim. Estic experimentant en carn pròpia com posar límits em sana, m’allibera i m’apropa totalment a la meva llibertat interior. I també, com quan no els poso adequadament, el meu cos somatitza, les meves emocions es disparen i tot es desequilibra.
De tots els tipus de límits, els relacionals són els que més em costen. De vegades, fins i tot els físics.
El Repte dels Límits Relacionals
He tingut molta dificultat per posar límits adequats a les meves relacions. Vaig aprendre a comunicar-los amb assertivitat, però em vaig trobar amb un problema: quan la meva comunicació verbal i no verbal no eren coherents, ser assertiva no servia de res.
Quantes vegades he dit: “Això em fa sentir així i no ho vull, agrairia que fos d’una altra manera”. Comunicar-ho ja va ser un gran pas per a mi, un alleujament. Però després, quan la situació es repetia i res no canviava, em frustrava. I aquí hi ha la clau: jo esperava que, després de comunicar el meu límit, l’altra persona actués diferent. A vegades passa, i és meravellós, però moltes vegades no.
No ha estat fàcil reconèixer-ho i acceptar-ho, però el límit no és fora, és dins. De res serveix comunicar un límit si després soc jo mateixa qui se’l salta. Si no em respecten, o sento que no em respecten, està a les meves mans prendre un altre camí, prendre decisions. No puc canviar l’altre, però sí que puc respectar-me a mi mateixa. No és només una qüestió de comunicació verbal, sinó de coherència amb els meus actes.
La Por Darrere del Límit
Reconèixer això ha estat un repte, perquè l’ego és poderós, intel·ligent, manipulador. I sí, hi ha por darrere del límit. No la sento com una por directa, però sé que hi és. Si no, per què m’ha costat tant respectar-me? Què passa si em respecto? Hi ha una por inconscient que l’altra persona s’allunyi, a no pertànyer, a que no m’estimin…
Ara mateix em sembla còmic. Per posar un límit sa per a mi, la gent no m’estimarà? No pertanyeré? Però l’amor no va d’això. I si fos així, no és el tipus d’amor que vull a la meva vida. L’amor, en la seva essència, respecta, comparteix, confia.
Quan el Cos Parla: Cistitis i Límits
El meu cos és molt més savi que la meva ment. Durant anys he estat desconnectada d’ell, buscant respostes al meu cap, als meus discursos interns, a les meves veus. Però el meu cos sap la resposta, gairebé de seguida. Estic aprenent a escoltar-lo, a confiar-hi. No és fàcil perquè, de vegades, tampoc l’entenc. Sento que parlem idiomes diferents, però estic aprenent el llenguatge del meu cos, i això m’està donant sanació, llibertat, pau i, sobretot, amor.
Recentment, vaig experimentar un quadre de cistitis, i en revisar-ne el simbolisme, vaig veure que està relacionat amb:
- Ràbia o frustració reprimida en relació amb el territori o l’espai personal.
- Sentir-se envaïda o no respectada en un àmbit íntim o personal.
- Conflictes de parella o sexuals, especialment quan s’ha cedit en alguna cosa que en realitat no es volia.
- Dificultat per “deixar anar” emocions negatives, com ressentiment o culpa.
En reflexionar sobre això, em vaig adonar que feia dies que volia prendre algunes decisions i posar límits en certes relacions aquí a Langkawi. Havia comunicat la meva incomoditat, però res no va canviar. Hi havia una persona al meu cercle amb qui vaig començar a connectar i compartir, amb qui em sentia bé… fins que el seu comportament canviava de sobte, sense motiu aparent, tornant-se irrespectuós.
Li ho vaig fer saber. La primera vegada, em va dir: “Tens raó, ho sento”. Però després la situació es va repetir. En vaig parlar de nou, però em vaig adonar que les paraules sobraven. El problema no era l’altra persona, era jo: no estava compromesa amb el meu propi límit. I just després de saltar-me el meu propi límit, el meu cos va reaccionar amb la cistitis.
Un Límit Trencat a la Discoteca
Una altra experiència recent em va fer adonar de com de fàcil és saltar-me els meus propis límits sense ni tan sols adonar-me’n. Estava ballant en una discoteca quan un noi va venir per darrere i em va tocar sense permís. Em vaig girar immediatament i li vaig dir: “Don’t touch me”. Sabia que era espanyol perquè l’havia sentit parlar abans. La seva reacció va ser negar-ho: “No, no te he tocado!”. Llavors, vaig decidir enfrontar-lo directament i li vaig parlar en castellà: “Sé que ets espanyol”. En aquell moment, la seva actitud va canviar completament. “Ostres, ets espanyola! No ho hauria dit mai”, va respondre sorprès, i la conversa va prendre un altre rumb.
Sense adonar-me’n, vaig passar de sentir-me completament incòmoda amb aquella invasió del meu espai a seguir parlant amb ell com si res no hagués passat. Vam riure, vam conversar… i el meu límit es va esvair. En aquell moment ni me’n vaig adonar. Em vaig saltar el meu propi límit sense pensar-ho.
Aquesta situació em va fer reflexionar sobre quantes vegades suavitzo o ignoro els meus propis límits quan l’entorn canvia, quan la conversa pren un altre rumb, quan sento que “no és tan greu”. Però sí que ho és, perquè el meu cos ja m’havia donat la senyal.
La Llibertat de Respectar-me
Acceptar això m’ha alliberat. Sento que em cuido, que em respecto. El meu cos té molt més clar que la meva ment, què és un SÍ i què és un NO. Els meus pensaments recurrents, les meves veus internes, són les que em confonen, generant la sensació d’estar perduda, de no saber què escollir, de no saber per on seguir. Però en realitat, sí que ho sé. Moltes vegades sí que ho sé, però no des de la ment, sinó des del cos.
És difícil canviar les dinàmiques de tota una vida, però que alliberador està sent.
Aquest viatge m’està ensenyant sobre molts tipus de límits, no només els relacionals. En aquest article comparteixo dues experiències recents que em van portar a reflexionar sobre ells, però hi ha molts altres aprenentatges que potser comparteixi més endavant.
