He tingut una conversa amb una amiga hem estat parlant de diversos temes de la vida. Un d’ells ha sigut el “fer, fer i fer”, i m’ha ressonat profundament.
Vivim immersos en un sistema que ens empeny a estar en constant moviment, centrats en fer sense parar. Des de petits, sembla que hi ha un únic camí marcat per una sèrie d’objectius consecutius:
- Estudiar per treballar.
- Aconseguir una feina estable.
- Tenir parella.
- Comprar una casa i un cotxe.
- Tenir fills.
Els primers anys els passem estudiant matèries generals. Però cap als 16-18 anys arriba la pressió de prendre decisions importants: què estudiar per integrar-te en el món laboral? Un cop assolit el “treball estable”, s’intercalen altres objectius, com formar una família o adquirir propietats. Tot sembla seguir un guió que promet èxit i seguretat. Malgrat això, en el meu cas, encara que seguia aquest camí al peu de la lletra, em sentia completament perduda. Quina ironia! Tenir un camí clar i sentir-me així.
En quin moment parem?
Sembla que aturar-nos està mal vist. Quan vaig deixar la meva feina com a enginyera, molta gent em preguntava:
- “I ara, què faràs?”
- “N’estàs segura?”
- “Ho has pensat bé?”
La pressió per respondre amb accions concretes i socialment acceptables era aclaparadora. Però, internament, la meva resposta honesta era: “No faré res. Simplement pararé.”
Dir això semblava impensable. Parar no es contempla com una opció, i si ho fas, pot percebre’s com una decisió equivocada o irresponsable.
Parar, per a mi, va ser molt més difícil que fer
El fer em dissociava; em mantenia enfocada en l’exterior i lluny del meu interior. Parar implicava enfrontar-me a la incertesa, als meus pensaments, als meus sentiments. Va ser un repte enorme, perquè la meva zona de confort era el moviment constant. Però vaig descobrir que el fer sense parar m’encegava: m’allunyava de mi mateixa i de la meva pròpia realitat.
El valor d’aturar-se
Quan finalment em vaig permetre aturar-me, vaig començar a observar-me, a cuidar-me i a prendre decisions des d’un altre lloc. Vaig comprendre que el fer sense pausa m’allunyava de la meva autenticitat i del que realment necessitava. Havia construït una realitat per complir expectatives alienes: de la meva família, de la societat, del que creia que havia de ser. Però no era feliç.
Les preguntes que em van sorgir durant aquell període van ser dures:
- Qui sóc?
- Què vull fer?
- Què m’agrada realment?
- Estic vivint la vida que vull?
Respondre-les em va portar a un estat de crisi, el que en coaching existencial anomenem estat CRASH (Contraction, Reaction, Analysis, Separation, Hurt). Em vaig adonar que moltes de les meves decisions no eren realment meves; eren un reflex del que altres esperaven de mi.
Amb el temps, encara que no sempre tinc totes les respostes, he après a viure en pau amb la incertesa. Ara sento que estic construint un camí més conscient, que flueix entre el fer i el parar. Aquest equilibri em permet decidir sense culpa ni ressentiment, respectant el meu propi ritme, no el que imposa el món.
El pèndol entre fer i parar
Durant anys, vaig viure en un extrem del pèndol, obsessionada amb el fer. Quan vaig deixar anar aquesta necessitat, em vaig anar a l’altre extrem: vaig parar en sec, especialment en l’àmbit professional. Ara sento que el pèndol troba un ritme més harmoniós, balancejant-se entre fer i parar.
Reconec que el meu ritme és més pausat del que havia acceptat abans, i que això està bé. Estar constantment enfocada a obtenir resultats no em satisfeia. En aquest nou equilibri, permeto que el camí sigui tan important com el destí, respectant els meus temps i necessitats.
Reflexió final
L’equilibri entre fer i parar no és una cosa que s’aconsegueixi d’un dia per l’altre. Però aquest viatge cap a l’autenticitat m’està ensenyant que ambdós són necessaris. Cada dia estic més a prop d’una realitat alineada amb mi mateixa, on el ritme no el marca el sistema, sinó el meu propi ésser.
