Des de fa temps, la paraula coherència ressona amb força a la meva vida. En converses, formacions i reflexions personals, noto com la necessitat de ser coherent, d’alinear el que pensem, diem i fem, cobra una importància cada vegada més gran. És com si l’univers m’estigués enviant un missatge clar: posa atenció a la teva coherència, perquè és fonamental per al teu benestar.
El diccionari defineix la coherència com la connexió i absència de contradicció entre les parts d’un argument o doctrina, considerats com una totalitat. Dit d’una altra manera, la coherència és actuar d’acord amb el que pensem i diem. A primera vista sembla un concepte fàcil d’entendre, però a la vida real, practicar-la és tot un repte per mi.
Coherència en els altres i la meva pròpia reflexió
En diferents àmbits de la meva vida, ja sigui en el professional, en les meves amistats, en formacions… escolto constantment discursos que conviden a la coherència. Són arguments que em semblen poderosos, plens de saviesa i que defensen l’autenticitat. Tanmateix, el que m’ha inquietat últimament és adonar-me que aquestes paraules sovint no es veuen reflectides en les accions de qui les pronuncia.
Quan observo aquesta desconnexió entre el que es diu i el que es fa, em genera una profunda desconfiança. Com puc confiar en algú que no actua d’acord amb el que predica? Aquesta falta de coherència en els altres em porta inevitablement a mirar-me a mi mateixa: Estic sent coherent? Els meus actes reflecteixen realment el que penso i dic?
El desafiament de ser coherent amb mi mateixa
Fa temps que treballo en la meva pròpia coherència lligat amb les mentides que vaig explicar en un blog anterior, i sento que, de mica en mica, ho vaig aconseguint. Tanmateix, la vida no és estàtica, i en aquest moment de canvis professionals i personals, mantenir-me coherent s’ha tornat més complicat. Estic vivint moltes emocions intenses i, a vegades, contradictòries, cosa que em fa trontollar. A això s’hi sumen certes creences i lleialtats que em remouen internament, em fan preguntar-me si estic sent realment fidel a mi mateixa.
Una de les àrees en les quals més noto aquesta lluita és en el meu desig de fer un viatge llarg, indefinit, un viatge que he postergat durant anys. Aquest viatge no és només un desplaçament físic, sinó una cerca de llibertat interior. No és tant el fet de viatjar en si, ja que ho he fet abans, sinó fer-ho des d’un altre lloc, amb la necessitat de trencar amb antigues creences i alliberar-me de certes pors.
Excuses i pors que em frenen
Tot i que sé què vull, sempre trobo raons per posposar-ho. Apareix una oportunitat professional i aleshores penso: “millor espero una mica més”. La família, que tot i que no veig tan sovint perquè visc lluny, segueix sent una gran preocupació. La por de no saber quant temps estaré lluny, d’estar a milers de quilòmetres de distància, em frena.
I després hi ha la qüestió econòmica, la por de no tenir ingressos estables durant un temps prolongat. Tanmateix, en aquest aspecte, l’estiu m’ha servit per adonar-me que puc ser més lliure del que pensava. Treballar a l’hostaleria m’ha ensenyat que no necessito una feina estable i rígida per tenir seguretat econòmica. Aquesta nova perspectiva ha estat alliberadora, però encara em queda enfrontar aquests temors interns.
El viatge cap a la llibertat i la coherència
En revisar aquestes àrees de la meva vida, m’adono que els canvis m’han ajudat a veure amb més claredat on sóc i cap a on vull anar. De mica en mica, estic aconseguint integrar la coherència en el meu dia a dia. I encara que no sempre és fàcil, cada pas cap a una major coherència em genera un benestar indescriptible.
El viatge que vull emprendre és cap a la meva llibertat interior, una aventura que va més enllà del físic. Sé que necessito posar distància per retrobar-me amb mi mateixa, per trencar amb allò que em reté i connectar amb la meva essència. I aquest viatge, com el meu propi procés de coherència, és una cosa que m’he de permetre sense més excuses.
Viure amb coherència en totes les àrees de la meva vida és un desafiament constant. De vegades, sento que hi ha una guerra interna entre el que vull fer i el que he de fer. Però quan aconsegueixo alinear aquests aspectes, quan aconsegueixo que els meus pensaments, paraules i accions estiguin en sintonia, la satisfacció és immensa. Perquè en el fons, la coherència no és només un ideal que busco assolir, sinó una pràctica diària que m’acosta a aquesta llibertat que tant anhelo.
