Recordo un dia del 2018, a la casa de Santa Eulalia de Ronçana on vivia en aquell moment. Asseguda al sofà de casa meva, mirant al buit sense sentir res. Havia passat per un munt de situacions difícils, però no havia deixat que cap emoció emergís. Era com si un mur invisible m’envoltés, protegint-me del dolor però també de l’alegria. Aquell dia, una de les meves germanes va venir a veure’m i em va preguntar: “Adriana, estàs bé? Estàs bé de veritat?”. Aquelles pregunta, tan senzilles però tan profundes, van ressonar dins meu com un eco que no podia ignorar. Va ser el punt d’inflexió que em va portar a iniciar un camí de creixement personal que canviaria la meva vida.
La resistència a demanar ajuda
Demanar ajuda… un gran tema per a mi, més aviat un repte.
Jo, demanar ajuda?
- No em cal.
- Jo puc amb tot.
- No necessito ajuda.
- Ja em busco la vida.
- Demanar ajuda, com si no fos suficient…
Aquests són alguns dels pensaments que tenia. Com si demanar ajuda fos cosa de dèbils i jo no era una persona dèbil. Com si ser dèbil fos alguna cosa dolenta i que jo no podia ser. Mostrar-se vulnerable? Això no anava amb mi. Què passa si em mostrava vulnerable o dèbil? No ho sabia, simplement no anava amb mi i no m’ho podia permetre.
El punt d’inflexió
El 2018 portava anys, segurament, sense plorar, o almenys sense plorar “de veritat”, un plor d’aquells que alliberen, que permeten treure el sentiment de dins i que no quedi enquistat, un plor d’aquells que alliberen, que sembla que t’hagis tret un pes de sobre i puguis descansar millor, o com a mínim transformar una mica i exterioritzar el malestar intern. Portava tant de temps així, reprimida, explicant-me històries racionals per no sentir, mentides al cap i a la fi, que va arribar un moment en què era com una mena de robot. No sentia ni patia. Tant era així que anava als llocs i actuava com se suposava que s’havia d’actuar.
Per posar alguns exemples, potser una mica radicals però perquè s’entengui com ho vivia:
Sortia de festa amb els amics, doncs és un lloc on has d’estar content passant-t’ho bé i gaudint, o almenys per a mi era així. Doncs així actuava, disposada i amb iniciativa d’anar on fos amb un somriure, etc. Però si us dic la veritat, m’he adonat amb el temps que no ho sentia, només actuava com se suposava que havia d’estar. Ni tan sols em plantejava si em venia de gust anar o no anar, es plantejava el pla que fos i jo sempre disposada.
Posant un cas més extrem: si hagués hagut d’anar o si vaig anar a algun enterrament o una situació així delicada on per mi està clar que és un lloc trist, la meva actitud era presentar-me al lloc amb un to seriós, sense somriure, etc.
El 2018 em van passar una sèrie d’esdeveniments seguits i recordo que una de les meves germanes em va dir una cosa que em va fer reflexionar. Em va dir alguna cosa així com:
- “Adriana, vols dir que estàs bé?
Perquè aquesta és una altra, sempre que algú em preguntava com estava, estava bé. És habitual en la nostra societat en general dir bé, però en espais de confiança algunes persones es permeten dir i contestar a la pregunta de veritat i potser no sempre és un bé. Però per a mi sempre era bé, passi el que passi, m’ho pregunti qui m’ho pregunti.” Li vaig respondre:
- “Sí, sí, estic bé.” Amb el que ella va seguir amb un: “Has plorat últimament? Perquè amb tot el que t’ha passat ho hauries d’expressar d’alguna manera, no pot ser que sempre estiguis bé i no t’afecti res. Potser hauries d’anar a algun psicòleg, terapeuta o coach. Estàs bloquejada.”
Aquestes darreres frases em van fer reflexionar i vaig estar dies pensant i donant-li voltes, a que potser era interessant provar-ho, ni que fos perquè sí que era estrany que portés tant temps com neutre internament, amb tots els canvis que havia patit just en aquell moment. Canvis de salut, canvis d’estructura familiar, etc.
El camí de creixement
Aleshores, en aquella època, on encara creia en les casualitats (a dia d’avui la veritat és que puc creure en les causalitats però no en les casualitats… el temps i l’experiència m’han ensenyat que tot passa per alguna cosa), vaig fer un curs d’habilitats directives i en una de les sessions el ponent habitual no va poder venir i va venir en el seu lloc la Carol Isla.
Després de la formació, ja que m’havia agradat molt, vaig buscar informació sobre ella a veure si també feia acompanyaments individuals, la vaig trobar i vaig decidir escriure-li per preguntar-li. Em va dir de quedar per veure què necessitava i si podíem començar un procés de creixement. En aquell moment jo no tenia ni idea de què significava fer un procés de creixement personal. La veritat és que ara veig clarament que el que vaig fer és demanar ajuda. No ho veia pas així aleshores, el que pensava després del que m’havia dit la meva germana era que tenia curiositat, que no perdia res, que anava a provar a veure què tal i veure si em servia per alguna cosa. Jo realment no sentia que tenia cap problema, de fet diria que quan vaig quedar amb la Carol Isla no vaig anar amb cap petició, problema o conflicte concret. Simplement li vaig exposar el moment on em trobava i que realment no sabia molt bé què buscava. Sembla que ella va veure clarament que estava perdudíssima i que m’aniria bé començar aquest procés amb ella.
Em trobava en un moment de vida on estava apàtica, perduda, totalment adormida emocionalment. Recordo aquells anys, com deia al principi, anant per la vida com un robot, seguint la corrent, immersa en la meva rutina, narcotitzada amb mil activitats diàries que em desconnectaven totalment de mi, no tenia temps per atendre’m, cuidar-me, etc. Estava totalment enfocada a fora i no hi havia un instant al dia per dedicar-me a mi internament, a observar què sentia o què necessitava. Estava dedicada amb totalitat a seguir la rutina i a cobrir les necessitats dels altres, jo m’havia abandonat per complet.
Reflexió final
Quin bon regal em va fer la vida escoltant a la meva germana i fent-me coincidir amb la Carol Isla.
Gràcies, gràcies, gràcies.