Perquè vaig decidir fer un canvi de vida

Hi ha molts motius pels quals vaig decidir fer un canvi de vida. Però ho podria resumir a dia d’avui en que, em sentia amb incoherencia interna. No semblava que tot el que feia acompanyes el que sentia.

És important remarcar que en aquell moment la meva vida principalment era la feina.

On em trobava?

Em trobava en un moment on d’alguna manera havia aconseguit “tot” el que m’havien dit que necessitava per ser feliç.

- Tenir una bona feina estable
- Créixer en l’àmbit professional
- Aconseguir tenir un equip propi
- Tenir casa propia
- Inclús parella

Per tant d’alguna manera era cobrir tota la part económica amb comoditat i això em faria sentir feliç.

Arribat el punt de tenir tot això, a part de que a la meva vida personal estaven havent diferents aconteixements que inestabilitzaven les meves emocions, jo estava molt centrada en la part professional i en adquirir tot això.

Moments de incoherencia

Va arribar un moment que quan obria els ulls al matí, els primers pensaments que tenia eren relacionats amb la feina, però des de un sentiment de càrrega.

Una veueta resonava dintre meu:

Has d’aixecar-te per anar a treballar
Quina mandra
Però ho has de fer

Era un discurs intern recurrent que tenia i el que en altres moments havia sigut pensaments on hi havia il·lusió per nous projectes, per l’equip, motivacions personal i per l’empresa, es va convertir en una obligació, en un esforç, en un no gaudir de l’experiència i és aquí quan vaig començar a sentir que alguna cosa em passava, no podia ser el meu camí si realment no sentia aquella felicitat que m’havien dit que havia de tenir un cop aconseguides certes coses.

Em plantejava si era feliç i no tenia molt clar en aquell moment el que era la felicitat per mi, però no podía ser el que estava vivint. A més a més com podía motivar a l’equip si jo no estava motivada? Com podia aportar el que jo no tenia? Tot i així em sorprèn com tenia anul·lades les meves emocions per igualment aconseguir els objectius professionals.

Caos intern

Arribat aquest punt, dintre meu es va començar a coure moltes noves sensacions, un munt de preguntes que no tenien resposta, altres que en tenien i no m’agradaven i altres que em donaven llum.

En tot aquest procés val a dir, que feia temps havia començat un procés de creixement personal amb una coach d’acompanyament evolutiu personal, on m’ha estat acompanyant fins a dia d’avui. He de reconèixer que aquest acompanyament em va empoderar i ajudar en tota la meva gestió emocional, en la incoherencia que he anat sentint i vivint els darrers anys, i a surfejar tots els obstacles que he anant trobat.

Detonant

Diuen que a vegades per fer canvis es necessita un detonant. Jo vaig tenir aquest detonant: El meu responsable va patir un accident, un accident greu, un accident que em va afectar molt personalment i professionalment. Això va precipitar tots els canvis que feia temps que estava meditant. Aquest accident va provocar que ell estiguès absent una temporada de la feina i automàticament assumis jo les seves responsabilitats. He de dir, que des del meu punt de vista el canvi professional no va ser tan gran, ja que ja assumia moltes tasques que no em pertocaven, però sí que la part personal em va pesar molt.

Rendició

Després d’uns dies on jo anava revent informació del seu estat a diari, em van donar la bona noticia de que havia sortit de la UCI. Aquella noticia per mi va ser llum, il·lusió, esperança, alegria…

Quan el CEO em va preguntar com estava li vaig comentar, i recordo que una de les seves respostes a aquest aconteixement va ser, saps si té el portàtil per poder contestar e-mails?

Crec que va ser aquest precís moment on vaig dir-me: Adriana no pots seguir formant part d’una empresa tan poc humanitzada.

És aquí quan em vaig adonar de lo important que és per a mi la part humana, a la que li havia girat l’esquena tant de temps. És aquí quan em vaig començar adonar que tenia molts sentiments reprimits, invalidats, oblidats… Perquè tot i que feia molt de temps que treballava en retrobar-me amb tots ells, aprendre’ls a sentir i gestionar, crec que aquest moment em va avivar algo dintre meu que vaig veure tota la incoherencia que estava vivint.

És en aquest punt quan vaig sentir que no podia seguir aquell camí, estava sobrepasada, no podía gestionar el camí estructural que sempre havia seguit:

Orientada a resultats
Resolució de problemes
Gestió del temps
Planificació de recursos
Definició d’estratègies
Organització
Etc

Ja que m’invaien sentiments que em portaven a un altre estat totalment diferent.

Tenia una lluita interna des de feia molt de temps, que em provocava tota aquesta sensació de incoherencia continua, però en aquell moment la lluita interna es va decantar clarament cap a un costat. D’alguna manera la lluita havia acabat, em sentia que m’havia de rendir i que així era la única manera de guanyar.

M’envaïa la necessitat de canviar de camí, de deixar la feina, no podia seguir, el meu cos físicament no m’ho permetia, feia dies que m’avisava, emocionalment tampoc ho podia sostenir. Necessitava parar, no sabia que faria, ni com ho faria, ni on m’orientaria, ni quin seria el meu següent pas, però havia de parar, aquell era el final d’aquell camí.