Coses que em van passar quan vaig estudiar Bioneuroemoció®
Fa uns anys vaig decidir estudiar el Diplomat de Bioneuroemoció de l’Enric Corbera. Estava en ple moment de canvis a la meva vida i ja havia decidit que volia canviar el meu àrea professional. Vaig començar a formar-me en diferents especialitats, modalitats de teràpies, coaching etc. Entre elles la Bioneuroemoció®.
L’any de Bioneuroemoció® va ser un any on vaig descobrir i experimentar moltes coses. En aquest article em focalitzaré en el tema de les mentides, ja que em va impactar molt.
Va iniciar quan l’Enric Corbera i els diferents formadors, contínuament deien que tots mentim. A mi, això d’inici, la veritat, em va molestar bastant, perquè sempre he dit que sóc molt sincera i que no menteixo. Així ha sigut i així m’he sentit.
En els darrers anys amb tot el creixement personal m’he adonat que sí sóc sincera i que “no menteixo” als altres, perquè totalment des de la inconsciència sempre m’he mentit a mi mateixa. Era totalment ignorant a aquest fet. Quan em vaig adonar, no m’ho podia creure! En aquell moment va ser molt impactant per mi, molt revelador. Vaig entrar en una mena de crisi interna durant un temps.
Si que és cert que amb el temps, això m’ha ajudat a tenir coherència interna, millorar en molts aspectes etc. Però, sabeu el moment quan em vaig adonar d’això com em vaig sentir?? Vaig fer com una mena de dol intern. Vaig passar per varies fases i òbviament vaig passar per l’etapa de la negació, a la meva ment havent mil veuetes:
- Jo mentir? NO!
- Jo no menteixo. Menteixo? A qui menteixo?
La meva ment
A la meva ment es repetien missatges com aquest contínuament o simplement, obviava el que comentaven i tenia pensaments com:
- Tothom menteix? No ho sé, perquè jo no, o això que expliquen no va amb mi etc,
Però si que ho tenia en ment contínuament. Així que va arribar un moment on vaig dir, a veure Adriana, que passa si t’obres a la possibilitat que tu també menteixes?
Estava molt enfocada en la mentida cap als altres i això, no ho feia, quan poc a poc era evident que el focus havia de posar-lo en mi. Fer aquest pas de enfocar-me cap a dintre en comptes de cap a fora, no em va ser gens fàcil. Resulta molt còmode estar fora i no mirar-me dins, perquè quan ho faig… Sobre un món totalment “desconegut” on comença gran camí del treball de creixement personal. Em vaig adonar que les mentides no estaven a fora, no estaven en la meva comunicació cap als altres, en les meves paraules cap als altres, del que havia fet o deixat de fer, etc. Les mentides estaven dins meu, en les meves incoherències internes, em vaig adonar que no estava sent realment sincera i honesta amb mi mateixa. Potser volia realitzar una acció i de sobte la meva ment es posa en total funcionament, justificant amb molts arguments i arribar a “creure” que allò no era el que volia fer realment. M’automentia per fer o no fer coses i ni me n’adonava.
Us heu adonat d’això? Us ha passat mai?
Després em vaig adonar que el que deien era veritat i que ho fem tots, ens mentim contínuament i no ens adonem. Aquestes mentides estan emmascarades de mil maneres, perquè el que està clar és que tenim una gran capacitat i habilitat per autoenganyar-nos. O així m’ho sembla a mi.
M’he adonat que he sigut i a vegades encara sóc, experta en això tot i que cada cop sóc més conscient i es va modificant. Però quants cops he pensat que vull fer una cosa i automàticament, en comptes d’atendre aquesta necessitat, han aparegut tot de pensaments intrusius que sense ni adonar-me han aconseguit que no ho fes? La meva ment té mil creences, raons, arguments, etc per acabar fent-me creure que realment vull fer una altra cosa i convençuda.
Exemple
Trobar-me en una taula amb diferents col·legues, per mi col·legues són persones que no arriben a ser amics ja que no tinc suficient confiança. Doncs trobar-me entre col·legues prenent alguna cosa, surt un tema on vull opinar i.. automàticament en mil·lèsimes de segon, mil pensaments:
- no ho diguis perquè no encaixaràs
- no ho diguis, que pensaran de tu
- no ho diguis perquè és una opinió molt diferent
- no ho diguis perquè a ningú li importa
- no ho diguis no aporta
- etc etc
I finalment no ho dic. Atenia a tots aquests pensaments que em deia per no realitzar l’acció i creure’m que no ho volia dir en aquell entorn. Sent honesta i sincera amb mi mateixa ara per ara, SÍ que ho volia dir, però per altres raons com inseguretat , desconfiança, por a no encaixar, etc no ho feia, autoconvencent-me que no ho volia dir.
M’era més fàcil creure que no ho volia dir, que acceptar que tenia por a no encaixar o acceptar la meva inseguretat.
Adonar-me d’aquest fet ha sigut un abans i un després per mi. Va ser un gran punt d’inflexió, això em va generar a l’inici moltíssim malestar intern. Adonar-me i acceptar que m’havia estat mentint sempre quan un dels meus valors més preuats és que no mentia, va ser molt dur internament. Em vaig sentir decepcionada amb mi mateixa, vaig entrar amb incoherència, enfadada, rabiosa. És com si m’hagués caigut un pilar intern meu. No sé bé com expressar-ho però va ser realment complicat de gestionar, acceptar que, OK no mentia a la gent però, i a mi?? Sempre he dit que el que vull per mi ho vull pels altres, i clar aquí de cop vaig entrar amb una incoherència molt gran, per què no mentia als altres però a mi sí, i òbviament no anava a modificar-ho ja que si em mentia a mi, fer-ho als altres. Així que vaig haver de començar a fer aquest canvi intern, que m’ha generat un gran aprenentatge i creixement.
Coses que m’ha aportat adonar-me que SÍ em mentia.
Ajudar-me a estar molt més a prop de les meves necessitats reals, dels meus desitjos, de les meves emocions, de desmuntar creences, d’atendre’m primer i no anar sempre amb el pilot automàtic activat o atendre els altres abans que a mi, entre moltes altres coses.
Realment és un treball intern que crec que serà de vida o com a mínim fins el dia d’avui segueixo treballant, perquè és una cosa tan inconscient, que he d’estar molt atenta de no caure en la mentida interna.
Clarament la crisi interna que vaig tenir amb aquest tema m’ha ajudat molt a entendre moltes incomoditats que sentia i no entenia.
Totes les crisis obren camins d’oportunitats i aquesta n’és una que m’ha aportat moltíssims beneficis.
En el transcurs d’aquesta exploració, vaig comprendre la veritat en les paraules dels formadors: tots mentim, fins i tot a nosaltres mateixos. Aquesta consciència m’ha permès acostar-me més a les meves necessitats autèntiques i a desmuntar creences limitadores. Tot i que el camí cap a la sinceritat interna no és fàcil, està sent un procés profundament transformador i una font constant de creixement personal.