Perquè he decidit escriure un blog
- En primer lloc perquè em fa sortir totalment de la meva zona de confort. Fa anys que treballo en modificar-la, ampliar-la, juntament amb el treball de la meva gestió de les emocions, l’ego, patrons, conductes, caràcter, etc. Em trobo en un moment on podria titular-lo com “obrir-me, obrir-me al món”. És tot un repte personal enfrontar-me a un “paper” en blanc i escriure, especialment si el que escric és sobre mi, que sento, que em passa, que penso…
- Per altre banda, algun cop t’has sentit que hi ha alguna cosa que no se’t dóna bé? Perquè jo sempre he pensat que no escric bé. Ara em plantejo, això d’on surt? És una creença? Perquè tinc aquesta creença? que vol dir escriure bé? Com no tinc clares les respostes, he decidit provar-ho i experimentar com em sento al fer algo que sempre m’he negat, per por a fer-ho malament, a ser jutjada, o realment no sé perquè, ja que m’havia cregut que és així i no m’havia donat la oportunitat d’experimentar-ho.
Què podràs trobar en aquest blog?
En aquest blog aniré compartint experiències personals de les diferents àrees de la meva vida.
Escriuré des de la meva experiència, obrint-me, permeten-me expresar les meves incomoditats, com ara:
- Els meus sentiments
- Pensaments intrusius
- Lleialtats
- Creences que em replantejo a dia d’avui si son creences meves o no i si les vull seguir mantenint
- etc.
Compartiré aquest camí que estic emprenent des de fa anys
On cada nou repte i/o cada nova etapa o podria descriure com pujar a una muntanya russa.
Amb l’excitació d’abans de pujar, el no saber què passarà, la il·lusió, tot i que a vegades l’espera, se’m fa molt llarga abans d’arribar i m’agobio.
Tinc pressa, no em passa el temps, m’invaeixen molts pensaments… Així que sí, crec que una muntanya russa podria descriure metafòricament el que he anat experimentant.
No t’imaginis una muntanya russa qualsevol, parlo d’una muntanya russa de les grans. M’agradaria que poguéssis visualitzar-la com una muntanya russa on els canvis a vegades son esperats, però d’altres son totalmet impredecibles, i amb això no em refereixo canvis a bé o malament, perquè després de tants alts i baixos, caigudes casi lliure i loopings on el mareig és gairebé inevitable, sembla que al sortir torno a estar estable, però internament amb una bona sacsejada.
La sensació al baixar d’una muntanya russa no tinc clar com definir-la, ja que és una sensació que es va modificant amb el pas del temps, a vegades just surto i estic excitada, ilusionada, veig llum per tot arreu, va passant el temps i tot va agafant un color estrany tot es mou i poc a poc es torna a endreçar. Altres vegades al sortir tinc mal estar, ganes de plorar o mal d’estómac, en canvi passa el temps i tinc ganes de tornar a pujar.
Què m’està ensenyant aquest porceś?
M’està ensenyant a confiar, en estar conectada al que sento, que el que sento és important i he de donar-li espai.
El que sento en un moment determinat no és per sempre, que en el anar a poc a poc és on realment trobo el benestar; Baixar el ritme és on realment puc gaudir del camí.
M’he passat massa temps mirant cap a un altre costat sense voler atendre’m, negant-me els meus sentiments, tan ha sigut així que ni bons ni dolents.
Ara que em torno a sentir viva no vull tornar aquell estat. Per això també creo aquest blog, m’ajuda a posara consciència i vull deixar constància i registre del que sento. El que experimento, per si en algún moment me n’oblido poder tornar aquí, recordar el meu propòsit, el perquè vull seguir amb aquest procés i quan em senti sola recordar-me que em tinc a mi.